TDAH i els estils de disciplina parentals

Imagen

Segons el DSM-5 el Trastorn per dèficit d’ Atenció amb Hiperactivitat(TDAH) és un trastorn que es caracteritza per un patró persistent d’ inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat que interfereix amb el funcionament o el desenvolupament de l’ afectat, s’inicia a la infància i els símptomes deuen d’aparèixer abans dels set anys amb una prolongació mínima de sis mesos (Martínez-León, 2006).

Entre les moltes explicacions que es donen a aquest trastorn, trobem que els últims estudis donen suport a que els factors més relacionats amb l’evolució i la gravetat del TDAH és una interacció de genètica, el gen receptor de dopamina(DRD4) i el ambient que rodeja al xiquet amb TDAH, es té comprovat que els xiquets amb TDAH de pares que tenen un estil de criança disfunsional presenten majors puntuacions en el tret “cerca de sensacions”.

Un estudi realitzat per Hawes i col·laboradors, defèn que les pràctiques de disciplina paternal efectives milloraven la capacitat d’autoregulació del xiquet amb TDAH, per el contrari les tècniques de disciplina més febles contribuïen a que els símptomes s’agreujaren. Trobem un gran recolzament a la relació entre els estils de disciplina disfuncional (autoritària i permissiva) i la gravetat en l’evolució dels símptomes del TDAH. Segons el model de Baumrind les interaccions entre pares i fills s’emmarquen dins de dos dimensions, afecte-comunicació i control-exigències, de les interaccions entre ambdues resulten tres estils de disciplina diferents: En primer lloc trobem l’ estil autoritari que es caracteritza per  reaccions amb excessiva frustració, ira o irritabilitat i tendències al càstig i al control excessiu, és l’estil amb més repercussions negatives, amb falta d’autonomia i toma de decisions, baixa autoestima i competència social. L’altre estil disfuncional és la disciplina permissiva que proporciona autonomia mentre que no es pose en perill la supervivència del xiquet, es fugis dels càstigs, l’autoritat, aquest estil no ofereix un model a seguir per el xiquet, a més és molt complicat ficar els límits a la permissivitat i produeix efectes negatius en la conducta agressiva i social. Per últim trobem l’estil més eficaç el democràtic, els pares tendeixen a dirigir les activitats racionalment, imposant rols i conductes madures utilitzant el raonament i la negociació. Es caracteritza per la comunicació bidireccional i el desenvolupament de l’ autonomia i la responsabilitat social. En general genera efectes positius en el xiquet amb TDAH. Trobem més recolzament cap a aquest model, segons un estudi realitzat per McKee, Harvey, Danforth, Ulaszek i Friedman (2004) existeixen dos tipus de disciplina parental negatius que es relacionen amb problemes conducta actuals i futurs en els xiquets amb TDAH, l’estil permissiu i l’estil autoritari, ja que els pares de xiquet amb TDAH al sofrir més estrès utilitzen ordres i pautes més impositives, mostren més desaprovació, més càstigs físics i en general gestionen pitjor la conducta dels seus fills.

Per altra banda, trobem estudis que defenen que no sempre l’estil democràtic és el més òptim per al xiquet amb TDAH com el Model de construcció  conjunta o d’influències múltiples de Palacios (1999) que defèn que les pràctiques educatives assoles són efectives si s’adeqüen a l’edat del xiquet i promouen el seu desenvolupament.  A més, trobem altres estudis com els de López-Soler i col·laboradors(2009) i Pérez-Alonso-Geta(2012) que defenen que segons les mostres i els contextos l’estil democràtic no sempre és el més adequat.

Malgrat l’existència d’aquestes teories en contra de l’estil de disciplina democràtic, els estudis treballats mostren que els estils de disciplina disfuncionals, l’estil autoritari i passiu, mostraven junt amb la simptomatologia del TDAH, resultats predictius en conductes oposicionistes i en problemes cognitius tant en l’ infantessa com en l’adolescència. En contra, l’estil democràtic mostrava un descens en aquests problemes conductuals i cognitius.

Amb tot, podem concloure que, fixant-nos en els resultats del estudi de Ana Miranda-Casas i col·laboradors, la simptomatologia del TDAH es pot reduir i millorar considerablement aplicant una intervenció multimodal, que comprenga tant l’àmbit conductual com el cognitiu, i que es centre en l’ ambient familiar per entrenar als adults que rodegen al xiquet amb TDAH a utilitzar tècniques de disciplina parental funcional, les tècniques democràtiques.

  • Berenguer-Forner, C., Colomer-Diago, C., Miranda-Casas A., Tárraga-Mínguez, R. Estilos de disciplina y trastornos comórbidos de adolescentes con trastorno por déficit de atención/hiperactividad. Un estudio longitudinal. Rev Neurol 2014; 58 (Supl 1): S31-6.
  • González, R., Bakker, L. & Rubiales, J. (2014). Estilos parentales en ninos y niñas con TDAH. Revista Latinoamericana de Ciencias Sociales, Niñez y Juventud, 12 (1), pp. 141-158.
  • Martínez-León, N. C. (2006). Psicopatología del trastorno por déficit atencional e hiperactividad. International Journal of Clinical and Health Psychology, 6(2), pp. 379-399.

 

                                                                 Autora: Sandra Banegas Galianoo

Psicologa en prácticas

 

Esta entrada fue publicada en Sin categoría. Guarda el enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>